ATAECINA, CABRA DIVINA

Cada tradició de l´Art venera a les seues divinitats, que per generalització, solen ser el Mestre Cabrot y la Dama. Aquestos tenen diversos noms, en funció de la regió on ens mogám: al les regions anglosaxones sol ser L´Home Verd (Green Man), Robin Goodfellow, Tubal Cain, El Banyut (The Horned One)...mentre que per exemple, a Euskadi se´l coneix com Aker (de ahí deriva la paraula "akelarre", que vol dir "prat del Cabròt").
La Dama es la Reina de Elphame, la Deesa Mare que dona la Vida i la Mort, l´Ancéstre del qual deriven Deus i mortals, la Terra...en funció de la cosmogonía de dita tradició. En quasi totes la Dama es Mare i Espósa del Deu Banyut, de forma que no poden procrear l´Ún sense l´Altre. Es un plantejament que no presenta problemes...si ets heterosexual.

Peró també hi han d´altres tradicions on no hi ha una dicotomía mascle-femella. Per exémple a Cornualles existix un coven de Bruixes Tradicionals que venéren Bucca, una Deitat andrógina amb cap de cabra, responsable dels cicles estacionals.

En la meua tradició, la Divinitat a la qual s´hi rendix culte com a Mestra de l´Art i Mare Divina es Ataecina.
En l´antiguitat Ataecina fou venerada a Lusitánia i Celtibéria. S´han trobat nombroses inscripcións amb el Seu nom a Mérida (sobretot als voltants de l´església visigótica de Santa Llúcia del Trampal), peró també a Toledo, la zona del Guadalquivir, Cónca i fins i tot Sardenya.

Ataecina es la Senyora ctónica de la  Mort i el Renaixement, de la fertilitat i els cicles estácionals, les aigües medicinals/curatives, la nit i té clares connotacions mágiques (com proven les inscripcions on se li demanava la trobada d´objectes perduts o furtats, la curació o la maldició d´algú, en els cultes anomenats "devotio"). El seu animal representatiu es la cabra i el seu arbre el ciprés (a vore si endevineu d´on vé la tradició de plantar cipresos als cementèris...). Com a Senyora de la Terra naix i mor periódicament, portant la primavera o l´hivern. Com a Mestressa de l´Infern regix sobre la Mort i les ánimes dels difunts. Té carácter legífer, per la qual cosa els seus fidels li demanaven que els ajudara a trobar objectes que els havíen sigut furtats i que el lladre fos castigat.

El seu nom s´ha discutit molt. Té semblances amb l´irlandés "adagh", nit. No obstant aixó, sembla que la seua traducció més correcta es "renascuda". Se la nomena de moltes maneres: Adegina, Atecina, Adaegina...pero la forma més abundant es Ataecina. Els romans l´associaren amb Proserpina, en un sincretisme religiós.

No va ser adorada pel Llevant, pero dins dels Deus venerats pels meus avantpassats que visqueren a les actuals térres andaluses, es la Deitat que millor representa per a mi la figura de la Mestra de l´Art.