LLOCS DE PODER (II)-LA FONT DEL PLÁ O DE SANTA BÁRBARA

Ubicada a la Serra de Mariola, accesible desde la carretera Alcoi-Bocairent, trobem aquest paratge. Es troba en l´anomenat "Camino de Santiago del Sur-Este".

La Font del Pla o de Santa Bárbera está situada en les inmediacions d´una ermita dedicada a la santa cristiana, patrona de tronades. Aquesta ermita s´hi troba anexada a una casa senyorial de finals del s XIX.

 

 Destaca la monumentalitat de l´om mil-lenari que acull la font als seus peus. Van haver de fer dues columnetes d´obra per tal d´evitar que la soca s´esgarrara pel pes de les branques.

 La fonteta s´hi troba a ram de tèrra i té aigua fins i tot a l´estiu.

 Destaquen també dos cipresos centenaris que flanquejen el camí cap l´ermita.

Les fonts son llocs de pas cap a l´Inframon al brollar l´aigua de davall de la tèrra. L´arbre es considerat en infinitat de cultures com l´"axis mundi", l´èix que conecta els tres mons: cel (branques i fullatge), tèrra (soca) i inframón (arrels). La simbología de les fonts com a portals cap a l´infern augmenta amb el fet de tenir a prop arbres ancians, les arrels dels quals s´afonen profúndament a la terra.

L´om es un arbre que a les nostres terres ha estat vinculat amb les reunions del poble. La gent s´hi reunía a la plaça, davall l´ombra d´un om vell, per discutir les necessitats del poble. Un exemple d´açó el trobem a Aras de los Olmos.
A les entrades de les ermites i esglésies s´hi plantava com símbol de devoció i fidelitat, per la seua robustesa i longevitat.

Els cipresos en canvi son arbres relacionats amb les divinitats infernals que regíen sobre la mort perque son simbols d´inmortalitat, ja que están sempre verds i per la seua longevitat. Per exemple es l´arbre sagrat de Ataecina, com a reina de l´inframon i Senyora de la mort i el renaixer. Altres Divinitats associades als cipresos son Plutó i Proserpina. La costum de plantar cipresos als cementéris te per tant clares arrels pre-cristianes.


Per als antics (i per als bruixots Tradicionals), l´Infern no es un lloc de pena i cástic, es on van totes les ánimes quan abandonen l´envoltura corpórea. Es un lloc de descans.
Res d´angelets al cel, llums i nuvolets. Tornem a la foscor, a eixe lloc on ens diuen que no hem d´anar perque segons conten, viu el "dimoni".
Els nostres avantpassats més remots, els ibers i altres cultures abans del cristianisme teníen la creença de que viatgaven cap a dins la terra, no cap a dalt. Tornar a la foscor de la Terra, la foscor no com quelcom roïn, sino com origen de la vida. No de bades, els antics céltes comptaven els dies desde que el sol s´hi posava fins a l´ocás seguent. Les llunes noves (lluna negra) marcaven l´inici dels mesos. l´uter on el fetus es desenvolupa es fosc. Els morts eren soterrats a coves, a les entranyes de la Mare Terra, facilitant a les ánimes el retorn a la llar primigénia, transformada mes tard en un lloc horrible per les religions forasteres vingudes d´Orient Próxim.


Dins dels anomenats "oficis magics" d´abans, estava el de TALLANUVOLS o TEMPESTARI. eren persones que, mijançant rituals amb ganivets i pals amb els quals "feríen" el cel, controlaven el clima: desfeien tempéstes o feien descarregar els nuvols de pluja aci o allá, on calía per la sequera. Santa Bàrbera era una dels seus sants devocionals. D´altres son per exemple,els sants Abdó i Senen (coneguts popularment com sant Nin i sant Non), que son advocats contra la pedrada. En una societat eminentment agrícola com la d´abans, no es dificil imaginar el paper dels tallanuvols. Ni es dificil saber el perqué dedicar una ermita anexa a un mas a una santa associada a les tronades i venerada pels tempestaris.

D´aquestos oficis en parlaré mes endavant.